top of page

Junipero i Callister


(El següent post conté spoilers de "Black Mirror", concretament dels capítols "San Junipero" i "USS. Callister")

La sèrie anglesa "Black Mirror" és un dels nous fenòmens en el món de la ficció. Ha fet de pont entre la televisió convencional i les plataforma digitals. Les dues primeres temporades es van estrenar a la BBC, mentre que la 3a i 4a temporada s'han estrenat a Netflix. Estem davant d'un producte revolucionari, d'una factura impecable a tots els nivells, una actual, hiperrealista i molt aterridora "Twilight Zone" ("La dimensió desconeguda").

Criden l'atenció "San Junipero", quart capítol de la tercera temporada i "USS Callister", primer capítol de la quarta temporada. Els dos sembla, a priori, que formen part del mateix univers en una sèrie que es caracteritza per introduir un univers completament nou a cada capítol. No sabem si en el futur hi haurà més capítols vinculats de forma tan evident en un univers o descobrirem que tots formen part del mateix.

Els dos capítols porten a l'extrem el concepte realitat virtual. "USS Callister" seria com una preqüela, ja que el sistema està en la seva versió de prova. A "San Junipero", veiem un futur més llunyà, on aquest programa ja està en ple funcionament, influeix en la vida de les persones i, fins i tot, ja té regulacions per evitar-ne l'addicció.

"San Junipero", el primer que es va estrenar, està valorat per la crítica i gran part del públic com un dels millors de la sèrie. El capítol que juga amb tota mena de recursos per confondre l'espectador, la relació homosexual de la parella protagonista o l'ambient de diferents dècades ens confon, ens posa nerviosos i no podem deixar-lo de mirar fins a tenir-ne la solució. Charlie Brooker, guionista del capítol i un dels principals creatius de la sèrie, sap perfectament com mantenir l'atenció de l'espectador actual (enormement dispers).

Un parèntesi: Que el públic adolescent li agradi la sèrie, hauria de fer replantejar moltes coses als grans productors de Hollywood (i potser també als de casa nostra) que fan cinema i ficció exclusivament per al públic adolescent, donant-los productes de fàcil digestió mental, quan sembla evident que el públic adolescent, no fa un lleig als reptes intel·lectuals que ha plantejat sempre la ficció i en aquest cas, la ciència-ficció.

El capítol té com a inspiració (en part) l'obra literària "Neuromàntic" de William Gibson, primera novel·la ciberpunk, de gran impacte als anys vuitanta, que ha inspirat altres obres de ciència-ficció distòpica posteriors, com "Matrix" o "Tron". "Neuromàtic" ens parla d'un futur amb una realitat virtual, dominada per una Intel·ligència Artificial i com les persones hi naveguen, en cerca d'informació per poder lucrar-se. Que el capítol s'ambienti en el seu gruix als anys vuitanta no és casual i no només una tàctica per disparar directament en la línia de flotació de la nostra nostàlgia vuitantera, hi ha una intenció d'homenatjar indirectament l'obra de Gibson i aquesta dècada tan important per la ciència-ficció que van ser els vuitanta.

El capítol ens presenta aquest món virtual, San Junipero, un paradís on la gent viu en l'etern i jove estiu californià. Una mena de "joc de rol" (o l'ara oblidat "Second Life") d'una gran corporació, que s'ha anat de les mans i que ara ven la immortalitat als seus consumidors. Davant el buit i el misteri que suposa la mort, San Junipero, és una fugida endavant per aquells que volen sortejar la mort o no tenen cap creença que els faci pensar en l'altra vida.

La història rere les dues noies dóna motius diferents a l'espectador per fer-lo reflexionar si quedar-se o no a San Junipero un cop exhalat l'últim sospir. Pel personatge de Yorkie (McKenzie Davis), San Junipero li permet viure la vida i joventut que la seva intolerant i ultra-religiosa família li va negar. El trasbals va provocar que patís un accident automobilístic que la deixaria paralítica. Mentre, Kelly (Gugu Mbatha-Raw), que ja ha passat per totes les etapes de la vida, San Junipero és un vehicle per tornar a ser jove per cinc hores (és el límit setmanal pels visitants del programa) i divertir-se abans de morir. Si al final accedeix quedar-se, no és per ella mateixa, que ja ha viscut la vida i l'amor, si no per donar-li a Yorkie la joventut que li van negar. Una forma de concebre l'amor, adulta i solidària, que Gugu Mbatha-Raw interpreta de manera magnífica i colpidora.

És potser el primer happy ending d'un capítol de la sèrie? Es pot posar en dubte. El fet que el desenllaç sigui durant els títols de crèdit, és per separar el final de la història amb la pregunta que se li fa a l'espectador: Tu que faries? Enfrontar-te a la incertesa de la mort o quedar-te al feliç però estrany San Junipero? Kelly decideix al final quedar-se per Yorkie. L'encertadíssima elecció de l'alegre cançó vuitantera "Heaven it's a place on Earth" i la felicitat de la parella protagonista conduint en el crepuscle paradisíac de San Junipero, ens pot reafirmar la idea d'un happy ending, però l'aparició intercalada d'aquell magatzem-processador gegant, en què "l'ànima" es col·loca en petits nínxols, ens posa els pèls de punta i fa que ens preguntem, Kelly i Yorkie segueixen sent elles dins aquest programa? Conserven la consciència després de la seva mort física? O no són més que una paròdia del que havien estat? Són ara una còpia digital, unes extres, una subrutina d'un programa d'oci?

En l'Hades grec, les ànimes voltaven perdudes, sense memòria, només la recuperaven quan algú viu feia un sacrifici en honor seu, és a dir, quan algú viu els recordava. San Junipero seria quelcom semblant? Tampoc sabem les condicions d'aquest món virtual. Tenen per exemple, accés al creixement intel·lectual, a la cultura o només surten de festa i van a la platja? Abans del final es subratlla aquest conflicte amb la identitat, quan Yorkie, ja físicament morta, es passeja per la platja, sense res a fer i es treu un element estètic, fruit d'una decisió personal: les ulleres que porta, sense graduar. Ha perdut qualsevol vestigi de la seva personalitat i no recorda el motiu que la va empènyer a posar-se les ulleres? El Quackmire, l'antre de les ànimes perdudes de San Junipero ens pot contradir o reafirmar aquesta tesi.

El capítol "USS Callister" ens planteja un altre ús d'aquest món virtual. Pel que veiem la mecànica és la mateixa, però segurament cronològicament anterior, el programa està en fase de proves. El seu inventor és un tímid i retret informàtic, en Robert Daly (Jesse Plemons) inventor del software de realitat virtual, explotat pel seu soci, el carismàtic Walton (Jimmi Simpson). Quan arriba a casa, en Robert s'abstreu de la realitat en un món d'aventures galàctiques, on els clons digitals dels seus companys de feina són els seus subordinats. En un principi l'espectador creu que són personatges creats a imatge i semblança dels seus companys de feina, sense consciència, però descobrim que són clons, perfectes i conscients de la seva pròpia existència, explotats per Robert i obligats a fer realitat els seus deliris egòlatres i de fan malaltís d'una sèrie de ciència- ficció seixantera, sota l'amenaça de càstigs molt cruels si no li segueixen el joc. Malgrat tot, la simulació no inclou el sexe, ja que ningú de la nau té genitals. L'última adquisició de Daly, Nanette (Cristin Milioti), serà la que desestabilitzarà i acabarà amb la dictadura virtual d'aquest diabòlic Capità Kirk.

El capítol té un rerefons seriós, però més pròxim a la comèdia del que ens té acostumats "Black Mirror". Fa una evident paròdia de la sèrie original de "Star Trek" (1966 - 1969), presentant-nos un alter ego tirànic del Capità Kirk, interpretat de forma excel·lent per Jesse Plemons, que fa mofa de la fatxenderia cowboy de William Shatner, a la vegada que construeix el personatge que interactua amb la vida real, l'informàtic ultra tímid i rar.

Mentre el capítol parodia la sèrie original de Star Trek, curiosament, agafa d'inspiració alguns capítols d'una altra sèrie de la franquícia: "Star Trek: next generation" (1987 - 1994). S'inspira en dos en especial: "Hollow pursuits" (Temporada 3, episodi 21) i "Ship in a Bottle" (Temporada 6, episodi 11). Els dos tenen en comú que tracten sobre la coberta hologràfica de la nau, tot un subgènere dins la sèrie, com les aparicions periòdiques de l'entremaliat "Déu" Q. El primer ens introdueix un tímid oficial de la flota estel·lar, Barclay (Dwight Schultz), addicte a la coberta hologràfica. En les seves sessions a l'holocuberta, ridiculitza els seus superiors masculins, sexualitza a la Consellera Troy (Marina Sirtis) i s'atribueix el paper d'heroi principal. Paral·lelismes clars amb el personatge de Robert, però Barclay és només un inofensiu somiador asocial. En el principi del capítol de Black Mirror, també creiem que Robert té aquest perfil i empatitzem amb ell. Barclay, a diferència de Daly, no gaudeix torturant els seus companys hologràfics, en el capítol de "Star Trek" meres imatges, no són uns clons conscients de la seva existència com a Black Mirror.

En "Ship in a Bottle", conclusió d'un capítol anterior, "Elementary Dear Data", on Data (Brent Spiner), jugant a ser Sherlock Holmes a la coberta hologràfica, demanava a l'ordinador de la nau que creés un Professor Moriarty (Daniel Davis) capaç de derrotar-lo. La creació adquiria consciència pròpia, ja no només era un personatge de ficció d'un programa informàtic. El Capità Picard (Patrick Stewart), li prometia a Moriarty trobar la forma de treure'l de la coberta hologràfica perquè pogués gaudir de la seva existència en total llibertat. Passen les temporades i a causa d'un accident, Moriarty torna i reclama la promesa que li fèu el Capità Picard. Després que Moriarty posi en perill la nau, se li fabrica un engany perquè cregui que ha escapat, quan en realitat romandrà dins un ordinador amb tota la informació condensada que posseeix la Federació. Moriarty, doncs, podrà explorar un univers gairebé infinit, sense haver sortit de la nau. Un final molt similar a "USS Callister", a on aquesta tripulació forçada es mourà, ara lliurement (i amb genitals), per un joc en constant actualització.

Dos capítols especialment brillants, d'una sèrie que no deixa de sorprendre, on cada capítol és un petit esdeveniment. Que aquest viatge no s'acabi.


Posts recents
Arxiu
Categories
Segueix-me
  • LinkedIn Social Icon
bottom of page