La Ciència-Ficció que torna. Una nova època d'or o la banalització del gènere?

Hi ha gèneres cinematogràfics que són com els colors en la moda: així com de vegades es porta el negre, d'altres es porta el groc. Aparentment no hi ha cap motiu perquè un gènere passi de moda, i que ara es porti el groc, no significa que ningú vagi de negre. Quan la producció de westerns va patir una davallada dramàtica a finals de la dècada dels 70 i els 80, trobem una feliç excepció amb aquell estrany conte que ens va portar Clint Eastwood l'any 1985 titulat "Pale Rider". Ara bé, per què un gènere deixa d'interessar al públic o de produir-se de manera majoritària? En el cas de la ciència-ficció pot tenir una explicació: el gènere reviu amb molta força en situacions d'un present inestable i complex.

Els 90 van ser relativament plàcids per occident, l'URSS col·lapsa, per sorpresa de tothom, l'any 1991 i la por a una guerra nuclear s'esvaeix quasi per complet. De manera en què comença un període en què, de manera imperativa, occident ha de ser feliç: la por ha desaparegut. Els primers anys de la dècada del segle XXI són similars, exceptuant "malsons" puntuals, com la irrupció del terrorisme islàmic internacional amb l'11 de setembre del 2001, i la posterior guerra d'occident contra l'Irak. No és d'estranyar que el gènere es quedés relegat a un segon terme, en benefici del gènere fantàstic o de terror, que va tenir un volum de producció més important: "Lord of the Rings", "Harry Potter" o el terror japonès i els infinits films sobre zombis... Només amb el repunt de finals dels anys 90 i els anys 2000 i 2001 que es va fer força ciència-ficció per el que suposava el canvi de mil·lenni en l'imaginari col·lectiu ("Matrix", "Mission to Mars", "Red planet" ...) En part, era un homenatge a tot allò que s'havia projectat que passaria al segle XXI i que potser ens va decebre una mica: la conquesta de l'espai o la intel·ligència artificial no van estar, a l'entrada de segle, als nivells que ens havien fet somiar Arthur C. Clarke i Isaac Asimov.

Però ara la ciència-ficció ha tornat i sembla que per quedar-se una bona temporada. La crisi econòmica del 2008 ens va fer despertar a tots del somni opulent dels 90 i es tornen a plantejar els dubtes i pors de sempre: futurs apocalíptics, totalitarismes, deshumanització de l'ésser humà/ humanització de la màquina.... En aquest sentit la sèrie britànica "Black Mirror" ha estat, potser, el màxim exponent de ciència-ficció adulta del nostre temps. La premissa és molt simple: agafar un element (sigui del tipus que sigui) de la nostra societat actual i portar-lo a l'extrem. La fórmula ha funcionat i els anglesos ens han tornat a sorprendre en ficció, aquest cop, fent una espècie de "Twilight Zone" espantosament real.

Hollywood ha entès que ara toca ciència-ficció de nou, però de moment sembla que no tan bé com ho va entendre en els anys 70/80. Potser "Interestellar" resulta el millor producte de ciència-ficció que ha produït Hollywood últimament. Nolan intenta fer un "2001: A Space Odyssey", però el perd la forçada "tensió dramàtica" del final, un motlle que utilitza Hollywood per a tots els films, bescanviable amb el de "batalla final". El retorn de "Mad Max" amb "Mad Max: Fury Road" té en el seu director, George Miller, la seva màxima virtut: un senyor que ronda la tercera edat ha fet una de les millors pel·lícules d'acció dels últims temps i ha constituït una estranya excepció dins del Hollywood actual, on sembla que els guions els escriguin professionals del màrqueting i no guionistes. Malgrat tot, no passa d'un bon entreteniment sense més (com les originals al cap i a la fi). "District 9" ens plantejà el 2009 una segregació racial d'aliens, sospitosament semblant a "Alien Nation", però feta amb bon gust. Aleshores també està aquest "petit" film anomenat "Looper", que si bé el futur que ens presenta és un pèl encarcarat i ja vist, planteja una innovadora visió dels viatges en el temps com una eina més de la corrupció.

Fins aquí, per a mi, el millor que s'ha vist últimament del gènere. Ara vull revisar el que no ha estat tan satisfactori. El retorn cinematogràfic de Star Trek, ha estat molt poc reeixit, tant, que els dos últims films del capità Picard i la seva "nova generació" són acceptables en comparació. L'incomprensible J.J. Abrahams, producte del Hollywood erràtic i forçat, va agafar les regnes del que havia de ser una preqüela/restart de la sèrie original. Abrahams, confés (mal) imitador de Steven Spielberg, ha fet un seguit de films de pobre argument, gèlids i amb molts flares, on només es salva la intervenció nostàlgica del finat Leonard Nimoy (Spock). I que dir de James Cameron i el seu "Avatar", potser una fita tècnica, però en l'àmbit d'argument, pobre i estrany pastitx de "Ballant amb llops" i la llegenda de Pocahontas.

Abrahams, però, no tenint prou amb carregar-se Star Trek, es va posar mans a l'obra amb Star Wars. La saga que inicià George Lucas, es pot considerar més gènere fantàstic que ciència-ficció, el que es denomina com Space Opera. A pesar de les crítiques que va rebre Lucas pels episodis I, II i III, s'ha de reconèixer que va intentar fer quelcom diferent del que havia fet anteriorment, si bé el seu ego no el va deixar ser aconsellat, com si va fer en la trilogia original, actitud que en les preqüeles el va menar per tota mena d'errors. Però l'episodi VII ha estat tan sols un pobre remake del film original, concebut exclusivament per fer diners, sense ànima, desenvolupat de manera horrorosa, gèlida i plana (marca de la casa en Abrahams). Són pocs els encerts, en el meu parer dos: la història rere el personatge de Rey i el final d'estètica "artúrica". I no, aquí els elements nostàlgics del repartiment originals són insuficients, ja que queden apagats per un guió babau a més no poder. Amb el film solitari "Rogue One" es va veure com un bri d'esperança, així com que la direcció de l'episodi VIII estigui en mans de Rian Johnson (director de "Looper"). Caldrà veure a on anirà a parar tot plegat, sobretot amb els dos capítols restants de la nova trilogia.

No cal parar atenció, en el meu humil parer, a "Transformers", "Hunger games", "After Earth", "Passengers", les recents bajanades cinematogràfiques de les germanes Wachowski, el remake "simiesc" de les seqüeles dels anys 60/70 de "Planet of the apes" o el reboots absolutament innecessaris de "Terminator", "Robocop" o "Total Recall". Ara per ara, estem expectants per veure que li queda per dir a Ridley Scott. Amb la franquícia Alien ben poca cosa segurament.... "Prometheus" fou un petit gran desastre i sembla que "Alien: Covenant" tampoc té gaire bones crítiques. Em refereixo a l'esperada "Blade Runner 2049", amb ell exercint (crec que encertadament) de productor i dirigida per una nova promesa de la ciència-ficció: Denis Villaneuve, director de "Arrival", film curiós, sobre les dificultats d'una comunicació intercultural/ interespacial.

En fi, de moment només hem vist remakes, restarts, reboots, seqüeles i imitacions. Gairebé ens hem de refugiar fora del cinema per veure una ciència-ficció diferent. Sorgien rumors d'una adaptació en forma de sèrie televisiva (o potser ja hauríem de dir de "plataforma digital") de "Les fundacions" d'Asimov, capitanejada per Nolan. Potser sóc un purista, però ho trobaria força més interessant que l'HBO dediqués els seus mitjans faraònics per Asimov, en comptes d'adaptar la novel·leta de Michael Chricton "Westworld".