3 films en 1. Diverses històries en una mateixa pel·lícula

De vegades, un projecte cinematogràfic necessita més d'una història per assolir el seu objectiu creatiu. D'altres, tan sols és un capritx o un exercici d'estil. Tres o més històries, amb elements comuns entre elles, s'ha utilitzat i s'utilitza en el cinema. De fet, qualsevol pel·lícula amb personatges secundaris, conté més d'una història, si bé aquestes històries són només petits camins que en moltes ocasions només s'exploren superficialment. Algunes pel·lícules però, fan de la multi història un element primordial.

Històries entrecreuades en l'espai i el temps

Diferents històries que s'entrecreuen, distribuïdes normalment amb muntatge paral·lel, tot i que de vegades també lineal. Molt utilitzat en el cinema actual, probablement per influència de la televisió i les sèries que es van fer a partir de finals dels 90 amb una trama que s'allargava més enllà d'un capítol, de manera que el format donà pas a infinitat de personatges, amb històries pròpies, que s'entrecreuen, sigui en l'argument principal o en les diferents subtrames, com per exemple en les sèries de la HBO "The Soprano's" i "The Wire".

L'arxiconeguda "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994) n'és un bon exemple. L'obra proposa tres històries lineals, amb introducció, nus i desenllaç, però amb protagonistes diferents a cada una, que s'entrecreuen entre les històries. Després de la introducció de la parella discutint si atracar un dinner, mitjançant el recurs "in media res", Tarantino ens desplega tres històries diferents de gènere negre, per concloure en la mateixa història de la introducció. El "truc" li va funcionar a la perfecció, en ser històries força banals dels baixos fons d'una ciutat americana, l'espectador no es va confondre en veure històries canviants dins un univers de personatges que aviat li resulta simpàtic. El truc narratiu serveix a Tarantino per distreure l'atenció de l'argument (poc important), jugant així amb els diàlegs i personatges com a ell li agrada fer en el seu cinema. Era el que li faltà a "Reservoir dogs" (1992), que no deixava de ser una revisió hiperviolenta de "Atracament Perfecte" ("The Killing". Stanley Kubrick, 1956). Mentre que, amb "Pulp fiction", féu quelcom original i propi, que va marcar un abans i un després en el cinema americà.

La recent "Dunkirk" (Christopher Nolan, 2017) utilitza la simple divisió per elements per diferenciar l'espai en què es desenvolupa l'acció (terra, mar i aire) i fer tres capítols, distribuïts amb un muntatge paral·lel (a diferència de "Pulp fiction") i explicar amb tres punts de vista, l'operació militar d'evacuació de Dunkerque. La gestió del temps és sofisticada, "marca de la casa" Nolan, com ja va demostrar a "Memento" (2000) i "Interestellar" (2014). A "Dunkirk" veurem una setmana a terra, un dia al mar i vint minuts a l'aire... I sí, les tres històries s'entrecreuen! Nolan se'l titlla sovint de pretensiós (Últimament recorda molt a Kubrick, fins i tot amb el posat), però cal reconèixer que treu el màxim partit d'una història i dóna la volta a la cosa més simple, embolcallant-ho excel·lentment. I ja se sap, que de vegades, el més senzill és el més efectiu. En aquest cas estem davant un exercici d'estil però amb una intenció narrativa clara: amb la gestió de les tres històries amb els seus diferents tempos, Nolan ens submergeix de ple en la complexitat d'una operació militar, quelcom que ja es va fer molt bé als setanta amb l'anglesa "Un pont massa llunyà" ("A bridge too far". Richard Attenborough, 1977), també film coral i d'històries separades.

Històries independents amb un fil conductor comú

Normalment tres històries, amb muntatge paral·lel o sense. Influenciat pels serials cinematogràfics de la primera meitat del segle XX, llargmetratges curts, d'una hora o menys, com els westerns de "Hopalong Cassidy" o els films d'aventures del serial "Secret service on darkest Africa".

Roger Corman féu la seva aportació al format amb el film "Històries de Terror" ("Tales of Terror", 1962). Adapta tres històries curtes d'Edgar Alan Poe i conforma un altre capítol fílmic de la sèrie de llargmetratges que va dedicar Corman a l'obra de l'escriptor. A la cita no hi faltà el gran Vincent Price, que desplegà el seu talent interpretant tres personatges molt diferents en cada un dels capítols del film. El fil conductor entre els relats és el tètric motiu de la mort. Un narrador ens introdueix en cada història tan enigmàticament com si es tractés d'un capítol de la "Dimensió desconeguda". Recomanable film de sèrie B, com gairebé tots els films en què Corman adaptà Poe.

Per últim, el fascinant exemple de "El plaer" ("Le plaisir", Max Ophulus, 1952). Un film tant interessant com desconegut. Adapta tres relats de Guy de Maupassant que versen, com indica el títol, del plaer, sigui en l'enyorança, realització o cerca desesperada d'ell. El gruix del film és el satíric i profund relat central: "El plaer i la puresa", on una madame d'un prostíbul, serà convidada a la comunió de la seva neboda i portarà tota la seva "plantilla" amb ella. La situació, terriblement estranya, fa reflexionar als adults de la història sobre el plaer pur de l'infant (representat per la neboda), mentre ells viuen en permanent decepció i caos emocional. Com a pròleg i conclusió del film, Ophulus fa dos curtmetratges: "El plaer i la joventut" i "El plaer i la mort". En el primer, un ancià persegueix patèticament la joventut que ja se li ha escapat; i en el segon, una relació d'amor tortuosa entre un artista i la seva model. Curiosa idea la de començar i acabar amb un curtmetratge, que s'ha vist molt poc en el cinema.

Explicar històries independents en un mateix film no és un format que actualment veiem gaire, sobretot en l'àmbit comercial. Mentre que, com a espectadors, tenim la retina més acostumada a formats pròxims a "Dunquerke" o "Pulp Fiction". La raó pot raure en que aquest no és un format efectista i cridaner, propi dels nostres temps, on els directors busquen, sense èxit, la innovació. Films com "Històries de terror" o "El plaer" són propis d'un cinema més pur i menys preocupat en "marejar" a l'espectador. Un cinema que tenia més camp per córrer, amb un afany voraç per explicar històries i poc preocupat pels efectismes.