"The Ballad of Buster Scruggs", el western continua el viatge

Els germans Cohen tornen al western, en aquesta ocasió, amb sis d’una tacada. Sis històries dins el marc llegendari del gènere. Havia de ser una sèrie, però les negociacions per produir-la no van arribar a bon port, segurament per motius comercials: una sèrie sobre diferents històries de l'oest era una proposta massa poc comercial per Netflix. Així doncs, els Cohen s’han conformat fent un llibre de relats. Literalment, el film utilitza les imatges d'un llibre de tapa dura, antigot, titulat “The Ballad of Buster Scruggs and Other Tales of American Frontier”, que serveix de nexe visual entre històries.

El que vincula les històries és la mort, però també la violència, la fatalitat i l'absurditat que l’envolten. En la primera història, el pistoler Buster Scruggs ja ens adverteix irònicament que "hi ha una escalada de violència a l'oest". La música també és un element de nexe, en quasi tots els curts es canta o se sent alguna melodia popular (sigui antiga o del segle XX, en el cas del primer relat). No és casual que el tema musical en la introducció i el desenllaç sigui una versió instrumental de la cançó popular americana “Streets of Laredo”. Aquesta cançó, molt coneguda als EUA i versionada per cantants com Johnny Cash o Joan Baez, parla d'un cowboy que està agonitzant degut un tiroteig en un duel, de com narra les seves últimes voluntats i vol que sigui el seu funeral.

El primer relat és el que dóna nom al film, un divertimento còmic dels Cohen (que fa molts anys que els rondava pel cap), protagonitzat per Buster Scruggs (Tim Blake Nelson) un pistoler guitarrista, un "Johnny Guitar" hiperactiu. Poti poti que evoca el western musical dels 60 (“Cat Ballou”, “Paint your wagoon” - A casa nostra conegut per "La leyenda de la ciudad sin nombre"-), al cartoon americà (El protagonista és com una mena de Bugs Bunny) i al cinema hiperviolent tarantinià. Una mixtura impossible, que surt força ben parada a pesar de ser tan estrafolària sobre el paper. Amb els suats homenatges als plans que Leone va aportar al gènere i una referència a l'oblidat western “Rough night in Jericho” (Arnold Laven, 1967), aquí titulat "Noche de titanes": el protagonista va completament de blanc (cavall inclòs) mentre que el seu antagonista vesteix de negre. Una divertida raresa sense pretensions.

La segona història, “Near Algodones”, és el clàssic conte de l'outlaw americà, abocat al robatori i amb "l’amenaça de la corda". El film incorpora l'obsessió recurrent dels Cohen del “caçador caçat”. James Franco interpreta el protagonista taciturnament, amb una mirada cansada i escèptica que evoca a Henry Fonda o a Clint Eastwood. El curt és una anècdota que arranca un somriure, però poc més, resulta molt convencional.

Un dels plats forts arriba amb "Meal Ticket”, un relat propi de la literatura naturalista de l'últim quart del XIX, contemporània al relat. Un curt lliure de qualsevol mitificació de l'oest americà, que ens parla d’una societat de pioners que viu en una provisionalitat permanent i en el pur analfabetisme. El protagonista és un discapacitat, que té el do de la paraula i és explotat per un firaire ambulant (un feréstec i discret Liam Neeson). El film recorda a les evocacions realistes i embrutidores de l'oest americà com “Unforgiven” (Clint Eastwood,1992) o la sèrie “Deadwood” (2004 - 2006), però en un to molt intimista, amb un muntatge que ens fa partícips del drama i la monotonia del seu protagonista: la seva existència buida, a pesar de les paraules plenes de contingut que intenta transmetre a un públic alienat per la duresa de l'oest.

El quart, “All Gold Canyon”, també és un relat intimista, en aquest cas una de les altres figures característiques de la mitologia americana: el buscador d'or. Un irreconeixible Tom Waits construeix el característic buscador d'or ancià, barbut i rondinaire, que deu molt a la interpretació del pare de John Huston, Walter Huston a “The Treasure of Sierra Madre” (John Huston, 1948). La naturalesa resta impassible davant els avatars de l'ambició humana, mentre el personatge de Tom Waits intenta establir-hi un diàleg. Referències a una de les obres mestres de Sam Peckinpah “The Ballad of Cable Hogue” (Sam Peckinpah, 1970), sobretot en la interpretació de Waits, però el relat potser es resol d'una manera massa fàcil i tòpica, que fa que tampoc sigui dels episodis més reeixits de l’antologia.

“The Gal Who Got Rattled” és el més complet i més llarg, el plat fort del film. Els Cohen ens porten al western clàssic per excel·lència, costumista i fordià, que a vegades també ens evoca, en la forma, a dos artesans del western: Howard Hawks i Anthony Mann. La història sobre la dura vida del pioner, amb la característica imatge de les caravanes creuant les praderies, és el marc per aquesta sincera història d’un amor solidari, respectuós i adult, que només pot sorgir en la situació inestable d'una societat formada per aventurers. Alhora també, un amor del segle XIX, encotillat per uns costums socials igualment presents encara que sigui una comunitat itinerant. Els diàlegs entre la parella protagonista, els indis silenciosos i amenaçadors des d'un promontori… Elements molt característics de John Ford. El millor capítol de l'antologia.

En l'últim capítol, “Mortal Remains”, els Cohen tornen a John Ford, en aquest cas fent una hipèrbole/ homenatge a “Stagecoach” (John Ford, 1939): un grup de gent de diversa procedència i caràcter, tancats en un espai reduït itinerant. Quelcom que en certa manera també ha fet recentment Quentin Tarantino amb “The Hateful Eight” (Quentin Tarantino, 2015), adaptat en el seu particular univers. Els Cohen no volen ser menys i plantegen un relat metafòric (o no) amb estètica de cinema de terror, a voltes autoparòdic, sobre el motiu principal del film: la mort. El tema instrumental del film, la cançó popular “Streets of Laredo”, torna a aparèixer, cantada per l'enorme Brendan Glesson en la seva forma primitiva, la melodia d'origen irlandès que la va inspirar: “Unfortunate Rake”. La cançó és el lament d’un jove agonitzant, que també indica com vol que sigui el seu enterrament, però a diferència de “Streets of Laredo” no és a causa d'un tiroteig, sinó a causa d'una malaltia venèrea. El mite versus la realitat, tema recurrent en el western des de Ford, així com l'arbitrarietat/ absurditat de la mort, subtema del film. Tens i desconcertant capítol que tanca l'antologia.

En l'àmbit tècnic, molt superior a les produccions cinematogràfiques que ens té acostumat Netflix. La fotografia i la composició són irreals, pictòriques, però sintètiques i reeixides: plantegen un resum ràpid de l'espai, introdueixen el relat i el to a l'espectador, que amb un primer cop d'ull ja se situa, molt important quan es posen sobre la taula diferents històries curtes.

En definitiva, estem davant d'un film irregular (com la majoria d'antologies o films episòdics) però a la vegada ben entrelligat i summament entretingut, amb unes interpretacions molt esforçades i una direcció elegant, a vegades massa estètica potser, una de les debilitats dels Cohen. Així com el seu contemporani (i sovint comparat amb ells) Quentin Tarantino, s’ha quedat una mica atrapat en un tipus de cine que li exigeix el públic, els germans Cohen demostren amb aquest film que encara poden fer un cinema fresc, entretingut i sense massa pretensions.