La ciutat dalt la muntanya
Anit no podia dormir. Abans d'enllitar-me vaig furgar en els meus drames financers i la meva insatisfacció laboral, de manera que, ja en el sobre, no podia aclucar els ulls. Anava pensant com diantre es pot viure en una ciutat com Barcelona cobrant poc més de 1000 euros al mes i estalviar al mateix temps. Immediatament el meu pensament va saltar cap a una altra ciutat, on també hi ha lloguers i parcel·les. Aquella que està a dalt de la muntanya: el Cementiri de Montjuïc. L'havia visitat feia dos dies amb la meva xicota, un diumenge de tardor. Se'ns va fer tard i fosc. Després de veure la porta per la qual havíem entrat tancada ens va entrar certa angoixa, atès que la nit queia sobre aquella ciutat escalonada, apareixent només en la llunyania i disperses, les llums tènues d'algunes espelmes enceses en record dels difunts. Estàvem atrapats.
----------------------------------------------------------- Veníem d'una llarga passejada, a on vàrem intentar resseguir la ruta històric-político-cultural per veure a on reposaven els prohoms de la Barcelona del segle passat i de l'últim quart del XIX. Escriptors, pintors, industrials, mecenes, polítics, herois i traïdors, tots ciutadans d'una comunitat silenciosa, heterogènia i atemporal. En el mateix cementiri trobem a Durruti i a Cambó, a Porcioles i a Sardà, algun que altre Conde de Godó i a Muñoz-Ramonet. Alguns fins i tot, ja tenen la plaça reservada, però encara no s'han mudat a "l'altre barri" (Una de les expressions més encertades que ha donat el català i en un inexplicable desús). En una làpida novíssima, em va sorprendre veure un nom amb dos interrogants, tant en el naixement com en la mort, interpretant que es tractaria d'un futur difunt que ha volgut deixar el assumpte tancat abans de mudar-se. Enmig de totes aquestes personalitats, estan en el que en vida en diem "la resta dels mortals", gent anònima de tota mena, més rics o més pobres, recordats sobretot els que fa poc se n'han anat. Alguns també que ja fa temps han marxat, però amb el nínxol o el mausoleu perfectament cuidat. Perquè òbviament existeixen classes després de la mort, no és el mateix estar enterrat en un nínxol a dalt de tot d'un columnari que tindre un mausoleu familiar de les dimensions d'una catedral gòtica. Ara bé, també és veritat, un mausoleu abandonat i ruïnós fa la mateixa pena (o més) que un nínxol esquerdat i florit. Els dos llancen un missatge al transeünt curiós que se'l queda mirant: ningú em recorda i si em recorden, els meus descendents, hereus o usurpadors, han deixat de pagar la quota per mantenir la meva tomba... Potser fins i tot desconeixen que estigui enterrat aquí. O és que hi ha molta gent sap a on està enterrat el seu rebesavi? És francament sinistre, especialment el mausoleu abandonat, amb aquelles portes oxidades, aquells vidres emblanquinats i borrosos, el terra, amb fullaraca i rams secs. Un ambient que sembla sortit d'una novel·la gòtica o d'un film de Roger Corman. Del nínxol abandonat resulta curiós aquell que té una munió de plantes apinyades en el seu interior, entre la làpida i el vidre borrós que la resguarda. Les famoses malves? No crec.
El cementiri és un lloc per gaudir de la ruïna en tota la seva esplendor, una ruïna amb noms i cognoms. És com si en una ciutat superpoblada com Barcelona trobéssim pisos buits i cases abandonades, deu a cada carrer, amb el nom i cognoms del propietari a la porta, per delit del xafarder. Ningú es molestarà a tirar a terra un mausoleu abandonat o a reformar un nínxol trinxat pel pas del temps, massa costós, és millor esperar que algú compri aquell espai i es munti el seu tinglado. Amb els vius funciona diferent, l'espai és quelcom més dinàmic, et poden fer fora de casa teva i demolir el lloc on habites per construir-ne un de nou en temps record. En les tombes no, allà veurem in situ, el borrós testimoni d'algú que va estimar, odiar, divertir-se, patir, fins que hom compri aquell espai, se'l faci seu i posi la seva làpida. Amb les personalitats és diferent. Per exemple, l'humil nínxol de l'Àngel Guimerà (confesso que em va colpir està tant a prop de l'escriptor de "Terra Baixa"), està en la ruta cultural, indicada amb un petit plafó al costat, amb la làpida ben neta i polida, amb una tireta d'una senyera penjant. O la de l'Ildefons Sardà, més fastuosa, amb una làpida moderna que conté el relleu d'una vista aèria de l'eixample. I em sembla molt bé. Si has fet quelcom al llarg de la teva vida que t'ha merescut ser una persona destacada en la teva comunitat, el mínim que es pot demanar és que l'Ajuntament s'encarregui del manteniment de la teva tomba com a "bé d'interès cultural". Detalls com aquest són els que marquen la diferència entre civilització i barbàrie. Les flors i homenatges però, no vénen de sèrie, aquí es demostra la devoció de la gent o la popularitat del personatge anys després de la seva mort. La tomba d'en Macià per exemple, plena de flors i ofrenes de particulars i agrupacions. Mentre que la de Francesc Cambó, bé... En els particulars, de records n'hi ha de molts tipus, alguns francament colpidors, d'altres més despreocupats, com ara botelles de cervesa, de ginebra...
--------------------------------------------------------
Després de pensar possibles solucions en cas que totes les sortides del cementiri estiguessin tancades, vam decidir que la millor manera, abans de començar a mobilitzar algun que altre cos municipal per treure'ns d'allà, era comprovar si, efectivament, totes les sortides estaven tancades. Mentre caminava em recordava a mi mateix, per allunyar la por atàvica que tenim als cementiris i per tenir un argument tranquilitzador per esgrimir a la meva novia si la situació s'allargava, la cèlebre frase que deia el Comte de Montecristo quan, en comprar una casa, li advertien de que aquesta estava encantada: "Els fantasmes, en sis mil anys, no han pogut fer el mal que pot fer un viu en un dia". En efecte, em preocupaven més els vius i la multa que ens poguessin posar per passejar-nos per instal·lacions municipals fora de les hores establertes. Després de caminar en la foscor vàrem arribar a l'entrada principal que, per la nostra tranquil·litat, encara estava oberta.
I després d'aquestes reflexions, vaig agafar el son, pensant en la quietud i la foscor que hi hauria en aquells instants entre els graons, els nínxols i els mausoleus de la ciutat dalt la muntanya.
Foto: Panteó de Mercedes Casas i Vilanova. Escultura de Josep Llimona.
