"Bohemian Rhapsody", el plany de Hollywood a Freddie Mercury

Bryan Singer ("X-men", "Valkiria") dirigeix el biopic sobre l'estrella de rock Freddie Mercury (Rami Malek) d'ençà que comença a cantar amb els que més endavant seran els integrants de Queen: Brian May (Gwilym Lee), Roger Taylor (Ben Hardy) i John Deacon (Joseph Mazzello). Després del triomf del grup amb el lideratge indiscutible de Freddie, la continuïtat de Queen perillarà per les males influències que rodegen el seu cantant.

Estem davant un biopic molt ben rodat i interpretat, però també molt convencional. El film bascula constantment entre un plany sentit de la figura de Freddie i l'operació comercial típica de Hollywood, on tothom hi surt guanyat (inclosos els actuals membres de Queen). Rami Malek fa una esforçadíssima interpretació de Mercury, amb una empenta digna de l'original. No només és un actor que li han encastat unes dents falses, en Rami fa una lectura molt orgànica de la figura, mostrant-nos el Freddie íntim i insegur, molt diferent del Freddie visible i que més ha transcendit: el showman i enèrgic, sobretot dalt l'escenari (que també broda a la perfecció). La construcció d'aquest vessant íntim, es basa en el que ha explicat d'ell el seu entorn proper. En aquest sentit el film traspua una sinceritat i una tendresa cap al personatge, mèrit exclusiu de Rami, que se'l fa absolutament seu. Potser la caracterització fluixeja només en el físic, ja que Rami té una constitució força diferent de la de Mercury. En els moments musicals, la veu de Mercury està excel·lentment recreada, talment sembla com si fos la seva pròpia. Malgrat tot, al film li falta provocació, risc, hauria d'anar més enllà de fer el típic relat dels perills i la soledat de l'èxit. Aquest encotillament està molt relacionat en fer un film per gairebé tots els públics i pensant en el negoci lucratiu que suposa que les noves generacions descobreixin Queen i consumeixin la seva música. Sembla de vegades un mer acte de marketing, perpetrat pel mateix grup i orquestrat pel seu líder, Brian May, interpretat anodinament per Gwilym Lee. Es desconeix perquè no s'insisteix prou amb la importància que té Brian May dins en el conjunt. Excès d'automodèstia? Ell en fou el guitarrista, responsable del seu so característic, que combinat amb la increïble veu de Mercury, van convertir el conjunt en la banda sonora dels 70 i gran part dels 80. Els altres dos membres del grup se'n dibuixa ben escassament el caràcter, amb l'excepció del bateria, interpretat per Ben Hardy, molt bel·ligerant amb el caràcter de Freddie i alhora el més preocupat per les seves males companyies, mostrant aquesta ambigüitat que té de vegades l'amistat, entre la crítica i l'admiració. Se'ns introdueix també una figura que va ser un pilar molt important en la vida de Mercury: Mary Austin (Lucy Boynton), parella de Mercury en els seus inicis i després l'amiga que el feia tocar de peus a terra. També es busca una "Yoko Ono" amb la figura de Paul Prenter (Allen Leech), amant de Freddie i artífex (en el film) de la separació temporal de Freddie amb el grup (malgrat que no fou una separació, més aviat un descans que el mateix grup es va donar). Prenter (sempre segons el film) també és el responsable del coqueteig de Mercury amb les drogues. Desconeixem el grau de dramatització d'aquesta part i si dista molt de la realitat. El personatge se l'utilitza de malvat i serveix per allunyar a Freddie de les seves pròpies decisions, però també per imposar-li a l'estrella un càstig i una redempció, fet que converteix el film en el biopic moral clàssic de Hollywood. Sacha Baron Cohen va estar a punt d'interpretar a Freddie i va intentar aportar idees al projecte. Les diferències creatives amb Brian May i la banda, van fer que deixés el paper. Potser hauria estat un biopic menys convencional, atès que la figura de Baron Cohen com a actor i creatiu és tot menys convencional. També s'alteren fets i dates, per buscar un major efecte dramàtic. És quelcom habitual en la ficció, però en alguns moments del film és discutible i terriblement efectista, sobretot quan es mercadeja la malaltia de Freddie, el VIH, per aconseguir un efecte de catarsi. Un cop força baix, que ha causat polèmica entre els fans, que s'escandalitzen com els seus companys de grup han permès això. La direcció de Synger és solvent i vistosa, com sempre. Se li pot retreure (i al cinema actual en general) una immersió excessiva en el personatge. Últimament a l'espectador se li ven una experiència en excés subjectiva, talment com si fos en un videojoc. Que per un moment sigui un broker/playboy ("The Wolf of Wall Street"), un soldat de la II Guerra Mundial ("Dunkirk") i en aquest cas, una estrella de rock. Al cinema actual li falta certa distància del cinema clàssic, que permetia més expressivitat en el llenguatge audiovisual. En aquest sentit, potser s'abusa massa del cinema subjectiu, de personatge i directe de Martin Scorsese. Els últims 20 minuts són una raresa en el Hollywood actual, que poden descol·locar (per bé) a l'espectador. I aconsegueixen el seu efecte: aplaudiments en una sala de cinema en acabar la pel·lícula! Al final, l'espectacle de la llegenda traspassa la pantalla i transcendeix a la irregular pel·lícula. I això és mèrit exclusiu de Freddie.